“La Generalitat no assumeix les seves responsabilitats...”

Entrevista realitzada pel diari ARA al portaveu del sector científic de la comissió en defensa del Patrimoni Natural a Catalunya.

Josep Maria Mallarach: “La Generalitat no assumeix les seves responsabilitats en els espais protegits”

 

Josep Maria Mallarach, representant de la Institució Catalana d’Història Natural, va comparèixer dimecres al Parlament per defensar la Declaració a favor del patrimoni natural de Catalunya. El sector reclama canvis urgents al Govern.

La declaració alerta del desmantellament de les polítiques de conservació del patrimoni natural. Quines línies vermelles s’han superat?

L’afebliment o l’eliminació de recursos, i fins i tot la manca de coordinació entre administracions, ha fet que espais naturals que estaven protegits a la pràctica hagin empitjorat. La preocupació no és només per les retallades o per la pèrdua de llocs de treball directes i indirectes, sinó que aquests fets han comportat pèrdues en el patrimoni natural de Catalunya. Quan parlem de natura, els cicles són molt diferents dels cicles humans. Si es destrueix un bosc madur, un exemple de pèrdua que s’ha produït en els últims anys a Catalunya, no es pot recuperar en dos o tres segles, i és probable que es produeixi una pèrdua de biodiversitat que afectarà una colla de generacions. No només denunciem les retallades, sinó els seus impactes negatius en el patrimoni natural.

No és un problema només de retallada de recursos. També fallen conceptes de gestió?

De retallades n’hi ha hagut en tots els nivells administratius. A la direcció general de Medi Natural i Biodivesitat, les tisorades han estat de fins al 60% del pressupost. Quina traducció ha tingut en els espais protegits? En alguns casos, l’equip ha desaparegut i s’ha passat de tenir gestió activa a no tenir cap gestió. O s’han conservat equips molt reduïts, que han perdut els serveis d’informació i les brigades de manteniment dels espais, que reben un nombre importantíssim de visitants. El flux de visitants no ha minvat amb la crisi sinó que ha augmentat. I, simultàniament, s’han desmantellat o reduït a una estructura de mínims les dotacions de manteniment i gestió d’aquests espais.

Hi ha sobrefreqüentació de la natura. No s’actua en conseqüència?

No. I això ho podem afirmar amb seguretat. El conjunt d’espais naturals protegits de Catalunya s’han avaluat una sola vegada. No es va fer des del Govern sinó des de la Institució Catalana d’Història Natural. Fa deu anys vam fer públics els resultats de la primera i única avaluació que s’ha fet de l’efectivitat del sistema d’espais protegits a Catalunya. No hi ha cap espai protegit a Catalunya, dels que tenen gestió activa, que reti comptes dels resultats que aconsegueix. Cap ho ha fet. La llei d’espais naturals de Catalunya, del 1985, estableix l’obligatorietat de retre comptes al Parlament una vegada a l’any de l’estat d’aquests espais naturals. Això no s’ha fet. No es fa un seguiment per veure si es conserva el que legalment s’ha decidit que es conservaria. Fa deu anys, quan vam fer l’avaluació, entre un 30% i un 50% dels espais protegits havien empitjorat el grau de conservació. Què deu haver passat en aquests últims anys, en què els pressupostos d’inversió en aquests espais protegits han quedat reduïts a zero? És fàcil concloure que, si hi ha hagut una reducció important dels mitjans, la conservació ha empitjorat.

Hi ha deixadesa del Govern?

No assumeix les responsabilitats que li pertoquen. La major part dels espais protegits, aproximadament el 80%, estan adscrits a la Generalitat; un altre percentatge d’un 15% depèn de la Diputació de Barcelona, i una última part està gestionada per consorcis municipals amb participació de la Generalitat i per fundacions privades. La major part de responsabilitat, així com les competències, és de la Generalitat.

S’ha desenvolupat prou el marc legal a Catalunya?

Catalunya té unes mancances des d’un punt de vista legal molt importants. L’any 1992 s’aprova a Rio de Janeiro el conveni de les Nacions Unides sobre la diversitat biològica, que va ser ratificat l’any següent per l’estat espanyol. Catalunya no ha modificat el seu marc legal des d’aleshores. La llei d’espais naturals que tenim a Catalunya és del 1985. I cal reiterar que Catalunya té competències executives en aquesta matèria. La Generalitat hauria d’haver actualitzat el marc legal, amb l’aprovació i aplicació d’una llei de la biodiversitat i de patrimoni natural i una estratègia catalana de conservació de la biodiversitat. Ha estat un compromís de la majoria dels governs que hi ha hagut des del 1992 fins ara, però sempre han quedat guardats en un calaix. La situació actual és un marc legal obsolet, que no dóna resposta ni als convenis internacionals ni a les directives europees, i que crea unes dificultats afegides a les administracions i als particulars.

El sector es queixa de la supressió de molts programes de recerca i de seguiment del patrimoni natural. Quines conseqüències pot tenir?

El que ha augmentat és la ignorància. Les polítiques de conservació del patrimoni s’haurien de basar sempre en el coneixement de la realitat. I si es desconeix com s’empitjora, de quina manera s’hi pot donar resposta? Els programes de seguiment del patrimoni són importantíssims. Els representants científics en els organismes responsables de la conservació del patrimoni natural, per exemple les juntes rectores dels parcs, estem avorrits que no ens facin cas. La immensa majoria dels informes i recomanacions del Consell de Protecció de la Natura (Moció CPN_2009), organisme assessor del Govern, han estat ignorats o desestimats.

Demanen reagrupar les competències sobre gestió i planificació del patrimoni natural amb la resta de competències ambientals en un únic departament.

No hauríem fet aquesta petició si sabéssim que la coordinació entre departaments és fluïda. L’evidència és que la separació ha fet augmentar les disfuncions. No conec cap país del món que tingui una estratègia de destrucció de la biodiversitat. Però, en canvi, globalment estem perdent biodiversitat i empobrint el capital natural. Per què passa? Aquestes pèrdues són efectes col·laterals de polítiques sectorials. Efectes no desitjats d’altres polítiques, ja siguin agràries, energètiques o d’infraestructures. No es fa una feina que generi resultats positius.

 

Article de Joan Serra redactor del diari ARA.

Joomla templates by a4joomla